Llegendes

A Isòvol, hi havia una jove minyona, anomenada Poneta, de la casa dels senyors del lloc. Cada dia anava a buscar aigua amb un càntir a cada mà i havia de travessar el riu. Com que aquest tenia crescudes sobtades, resultava que cada any desapareixia alguna criada.

La Poneta no volia córrer la mateixa sort, i, en ser l’església lluny, no podia complir amb els seus preceptes dominicals.

Suplicà el Senyor i el capellà sense aconseguir res. Un vell caçador li digué que ho podria solucionar posant-se en contacte amb el príncep de les tenebres. Aquest, el dimoni, li prometé fer-li un pont i una església abans que cantés el gall a canvi de la seva ànima. Fet el pacte, el dimoni es posà a construir el promès.

L’espavilada Poneta agafà un llum i se n’anà al galliner. Els galls, pensant-se que es feia de dia, es posaren a cantar mentre el dimoni ja estava fent el campanar. Avergonyit per haver estat burlat, no el va acabar.

Encara que en temps antics es va posar en dubte l’existència del comte Salomó de Cerdanya, arribant-se a dir que en realitat era el Salomó de la Història Sagrada, la veritat és que hi ha suficient constància documental per afirmar la seva existència. Els mateixos Gesta Comitum Barcinonensium esmenten aquest comte i, fins i tot, fan referència a la seva pertinença ètnica: “Salomone nacione gallicum” (MH. col.538), tot i el seu nom de tradició juevo-bizantina.

De fet, entre els més antics comtes de Cerdanya, és potser del que hi ha més constància documental (…).

Els comtes d’aquesta època apareixen com a cabdills, guerrers i sobretot, exercint la justícia pública. Així, un any abans de l’expedició a Còrdova, el 862, tingé lloc a All (in vico Alle) un judici “in ipso mallo publico”, presidit pel comte (Martí Santjaume, 1928, p.467). El “mall” era, entre els antics pobles germànics dels quals són els hereus els nostres primers comtes locals, l’assemblea formada pels homes lliures i amb dret a du armes, presidida pel cabdill (Rovira i Virgili, 1922-1934, vol. II, p.242).

En aquet judici, un home anomenat Witiscle, nebot d’Ailó, fill del comte Asnar Galí, es queixà que un home anomenat Sennane volia tenir drets sobre la “villa” Sedret (vall del riu Querol). Sennane deia que tenia la vila per benefici del seu senyor, el comte Salomó (“per beneficio de seniori meo”). Witiscle afirmava, al contrari, que Ailó li va donar la vila amb la seva església de Sant Martí (“domum Sancti Martini”) i que després el comte Sunifred la hi va prendre i cedí en benefici a Isarn il·legalment (“absque legis hordine”). Els jutges, escoltades les parts, van donar la raó a Witiscle. Finalment, l’arxiprest Protasi, probablement el fundador d’Eixalda i Cuixà, va escriure el document. Aquet acaba amb una refrència a l’alegria amb què Witiscle rebé la justícia comtal (“congaudeat se ipse Witisclus in nostro iudicio sua iusticia recepisse”) (…).

De Salomó no sabem on va néixer ni on va morir, però la seva personalitat queda prou perfilada com a personatge pro-franc, però al mateix temps prudent i espavilat, que va saber mantenir-se al costat del sol que més escalfava en cada moment. Governà Cerdanya com a mónim des del 862 al 868. R.d’Abadal (1983, p.30) afirma que Salomó degué governar Cerdanya des de la mort de Sunifred, és a dir, cap al 848. Però, el fet és que l’actuació de Salomó sols consta documentalment a partir de l’esmentat any 862, quan apareix presidint el judici d’All.

[Extracte del llibre “Els oblidats Comtes de Cerdanya (798-1.117)” de Joan Blasi i Solsona (1999. pp 85 a 89)].